A bonis ad meliora

Per fi ha arribat l’estiu!! Segur que alguns de vosaltres ja heu començat “l’operació bikini”. Si és així us recomano que abans li feu una ullada a aquest article…

Segons revela un nou estudi publicat a la darrera edició de la revista Obesity, les persones amb obesitat extrema i aquells que es situen per sota del seu pes normal moren abans que els es mantenen en el seu pes normal. En concret, les dades revelen que la mortalitat en es persones més primes és un 70% superior a la mitja, mentre que la obesitat extrema només augmenta la probabilitat de morir en un 36%. Sorprenentment, aquells que viuen més són les persones amb un cert sobrepès, ja que el risc de mortalitat es redueix fins un 17% quan tenim uns quilos de més.

Mark Kaplan, investigador de la Universitat Estatal de Portland i coautor de l’estudi, assegura que tot i que els resultats revelen sense cap dubte que un lleuger sobrepès allarga la vida, la salut d’aquestes persones es ressent, ja que la obesitat està associada amb la hipertensió, colesterol i diabetis.

Fer petons és tot un art, però, com tot, també tenen la seva pròpia ciència. La ciència dels petons es coneix com filematologia, i les darreres investigacions en aquesta disciplina rebel·len que intercanviar saliva ens ajuda a escollir la parella més adient.

Segons explicava aquest cap de setmana la neurocientífica Wendy Hill durant la reunió de l’Associació per a l’Avenç de la Ciència (AASS), les substàncies químiques que conté la saliva ens ajuden a avaluar a una possible parella per decidir si és la més idònia. A més a més, fer-nos petons redueix els nivells de cortisol, la hormona de l’estrès, i augmenta els nivells de oxitocina, sempre i quan ens fem petons amb la persona adequada…

Helen Fisher, professora d’antropologia de la universitat Rutger i experta mundial en la biologia de l’amor, ha analitzat el paper del petó, i assegura que fer petons és un poderós mecanisme d’adaptació, present en el 90% de les societats humanes.

Segons aquesta científica fer-se petons és una qüestió purament química. La saliva macuslina conté testosterona i els homes s’estimen més petons humits perquè “inconscientment intenten transferir testosterona per provocar l’apetit sexual de les dones”. A més aquest tipus de petons podria ajudar a “mesurar els nivells d’estrògens femenins de la seva parella, per fer-se una idea del seu grau de fertilitat”. Pel que fa a les dones, el petó serveix per detectar l’estat del sistema immune de la seva possible parella i saber “quant es cuida”.

Per una altra banda l’antropòloga sosté que existeixen altres sistemes cerebrals diferents que evolucionen al homo sapiens per permetre l’aparellament i la reproducció. El primer és el desig sexual alimentat per la testosterona, tant en homes com en dones. El segon regula l’amor passional o obsessiu i sembla que està vinculat a una activitat elevada de la dopamina, un estimulant natural. El tercer, és el que controla la “proximitat física” entre els membres de la parella, que està lligat a un major nivell de oxitocina. Molt probablement, diu Fisher, els petons estimulen aquests tres sistemes.

L’aroma i el sabor del vi són fruit de diversos factors ambientals, genètics i tècniques de viticultura. Els raïms madurs contenen els components que més influeixen en el gust del vi, però els processos posteriors a la collita modulen de forma suau els sabors. L’investigador Régis Gougeon i els seu equip de la Universitat de Borgoña a Dijon (França) han desenvolupat una tècnica d’anàlisi molecular que ensenya totes les interaccions químiques dels components que influeixen en el sabor. Per dur-ho a terme han utilitzat l’espectrometria de massa de resolució ultra-elevada, segons relaten a la revista PNAS. El nou mètode es tan precís que els hi ha permès identificar els boscos concrets en els que van créixer els roures abans de que es transformessin en les tones utilitzades per envellir alguns vins francesos.

Els autors suggereixen  que tècnica pot identificar la firma metabologeogràfica de varis vins, el que podria ser beneficiós per enòlegs i historiadors.

Triar només deu entre tots els experiments científics de la història és una tasca molt difícil. Però les garanties d’èxit augmenten si aquest repte el porta a terme un divulgador de la talla de George Johnson, codirector del Santa Fe Science Writting, Workshop i col·laborador de New York Times,  Scienctific American, Time i Wired. Per seleccionar els “Deu experiments més macos de la ciència”, Johnson no només ha tingut en compte la seva rellevància històrica, sinó que també ha valorat la seva bellesa intel·lectual

El resultat és un còctel d’aventures científiques que van canviar el món: Galileu i la sega gravetat., Harvey i les bategades del cor, Faraday i el cap electromagnètic, Joule i l’equivalent mecànic del calor, Michelson i la velocitat de la llum, Pavlov i el seu reflex condicionat, Millikan i la càrrega de l’electró. El llibre que ha publicat en George Johnson recollint tots aquests experiments, descompon aquestes deu experiències junt amb la història dels científics que les porten a terme. A més a més, inclou un bon número d’il·lustracions dels muntatges experimentals i les fotografies dels documents originals, que permeten comprendre a fons els experiments i gaudir del ingeni dels seus creadors, autèntics desxifradors d’enigmes.

Roman uns segons contemplant aquesta il·lustració: comprovaràs com sembla que les línies es mouen produint, fins hi tot, sensació de vertigen. Abans es pensava que era una il·lusió creada pel cervell, però els últims estudis suggereixen que són els mateixos ulls els causants d’aquesta sensació. Segons estudis realitzats per la neurocientífica gallega Susana Martínez-Conde i els seus companys del Barrow Neurological Institude, a Phoenix (Arizona), els nostres òrgans visuals sempre experimentes petits moviments involuntaris anomenats “microsacadas”, el que explicaria aquesta sensació òptica.

Per demostrar-ho, els investigadors van demanar a tres persones que miressin el quadre del dibuix mentre diferents càmeres registraven la posició dels seus ulls 500 vegades per segon. Els voluntaris havien de prémer un botó quan la vibració desaparegués i deixar-lo anar quan s’accentués. Així van poder comprovar que la marejant experiència era directament proporcional al ritme de les “microsacadas”, i no a cap activitat mental.

L’altre dia un company de la universitat em va deixa un llibre molt interessant sobre el món de la màgia (El diccionari del mag)… Tot i que encara no he pogut llegir-lo detingudament si l’he fullejat una mica, i un dels apartats del llibre que més ha cridat la meva atenció és uns que es titula: Per què les bruixes eren dones?

Segur que tots heu llegit alguna cosa o heu vist alguna pel·lícula en la que apareixia les famoses caces de bruixes, doncs durant aquesta època havia tres dones acusades de bruixeria per cada home. Així doncs a nosaltres ens pot semblar un perjudici, però per als caçadors de bruixes tenia molta lògica. Des de el seu punt de vista, la història bíblica d’Adan i Eva demostrava que les dones eren les responsables de tot pecat del món. Era evident que les dones eren físicament, moralment i intel·lectualment inferiors als homes, i per tant molt més susceptibles de temptació per part de diable. A més, sempre segons els caçadors de bruixes, eren palesament més venjatives que els homes, més rancoroses i més propenses a dir mentides.

Els erudits moderns apunten que, a més d’aquets senyals evidents de misogínia (odi a les dones) es la cultura la que donava suport a la caça de bruixes, determinades condicions socials feien les dones més vulnerables a les acusacions de bruixeria, Normalment el grup més nombrós de bruixes acusades era el de les velles – solteres o vídues – que  vivien soles. En una societat dominada pels homes, en la qual les dones no tenien generalment drets ni béns, una dona que no estava sotmesa al control directe d’un pare o d’un marit es veia sovint com una amenaça per a la comunitat o, en el millor dels casos, rea tractada amb recel. Els processos de bruixeria poden haver servit com una manera convenient de desempallegar-se d’uns membres tan incòmodes per a la societat.

També és possible que hi hagués més dones que homes que practicaven de fet alguna forma de fetilleria. Com que tenien poc poder per a reparar greuges, resoldre desavinences o exercir alguna mena de control sobre el seu propi destí  per mitjans legítims, les dones podien recórrer a pràctiques màgiques il·legals – conjurs, pocions o malediccions – per intentar influir en les seves vides i en el món del seu entorn. Per bé que aquestes activitats normalment eren inofensives, podien tenir greus conseqüències si conduïen a una acusació de bruixeria …

Què tenien en comú Albert Einstein, Isaac Newton, Mozart, Beethoven, Inmanuel Kant i Hans Christian Andersen? Segons Michael Fitzgerald, psiquiatra irlandès del Trinity Collage de Dublín, tots aquests grans genis de la història van patir alguna forma d’altruisme al llarg de la seva vida.

Per arribar a aquesta conclusió el investigador ha comparat les característiques de 1600 pacients diagnosticats d’autisme per ell mateix amb les biografies de molts personatges famosos. I ha trobat indicis curiosos, com que Isaac Newton podia romandre tres dies seguits treballant sense recordar-se de menjar, o que Einstein treballava en una oficina de patents perquè era “massa inquiet per obtenir un treball universitari”.

Els gens de l’autisme o síndrome de Asperger, va explicar Fitzgerald a una conferència a la Acadèmia de Psiquiatria del Regne Unit, produeixen persones creatives, amb alta capacitat de concentració, “que no encaixen en el sistema educatiu i que freqüentment tenen relacions socials pobres i escàs contacte visual”. A més més, solen ser una mica paranoiques i amb un fort sentit de la ètica i la moral. “I poden romandre entre 20 i 30 anys concentrats en un mateix tema sense importa’ls-hi el que les altres persones pensin”, afegeix el psiquiatra.

Segons Fitzgerald la psiquiatria tendeix a centrar-se exclusivament en el cantó negatiu de diferents formes d’infermetats mentals, però en el seu treball demostra que “els desordres psiquiàtrics també poden tenir una dimensió positiva”.

Imagination is more important than knowledge

Gustav Kuhn, del departament de Psicologia de la Universitat de Durham, i Alym Amlani, graduat en el Programa de Sistemes Cognitius de la Universitat de British Columbia, no només són científics. Durant el seu tens lliure són mags. I ara han decidit analitzar els principals trucs de màgia que utilitzen els ilusionistes per explicar com percep el nostre cervell el món que ens envolta. Aquests científics-mags han publicat les seves conclusions a l’edició digital de la revista Trends in Cognitive Sciences.

 “Imagina que algú fa desaparèixer un objecte o prediu amb èxit el que faràs a continuació. Aquests trucs sembla que desafien les lleis de la física i la lògica, però en realitat estan creats mitjançant la combinació d’habilitat i un profund coneixement de psicologia humana”, senyala Kuhn.

Un exemple clar és la il•lusió de veure una bola que desapareix. En aquest truc, el mag llença una bola vermella a l’aire dos vegades i en el tercer llançament manté la pilota al palmell de la mà. Tot i això, la majoria dels espectadors asseguren haver vist com el mag ha llençat la bola tres vegades a l’aire i, en l’últim llançament ha desaparegut. Segons Kuhn, això passa perquè el nostre cervell visual s’anticipa, i les nostres ments tendeixen a emplenar els buits. “Les expectatives alteren la percepció”, afirma Kuhn. De fet mesurant els moviments reals dels ulls dels observadors, els científics han comprovat que la majoria de persones mira la cara del mag, i els moviments del seu cap i la seva mirada, que són els que ens fan creure que hi ha una tercera pilota a l’aire.

Un altre factor clau és l’atenció. Durant un espectacle de màgia, els il•lusionistes solen fer “desaparèixer” objectes que, en realitat només són col•locats en una altre part o llançats al terra sense que els espectadors se’n adonin. Els mags ho aconsegueixen canalitzant tota la concentració dels espectadors fins una àrea determinada, mentre que l’entorn proper circumdant a on es produeix una “ceguera per atenció). Aquest fenomen demostra que tot el nostre sistema visual percep tot el que passa al nostre voltant, l’única informació que arriba al nostre cervell conscient és la que “selecciona” la nostra atenció.

Ets dels que es passen la nit donant voltes pel llit per culpa dels malsons? Dons si és així aquest article t’interessarà, ja que sembla ser que la culpa dels malsons so és un sopar pesat sinó que segons Darren Lipnicki l’origen d’aquests somnis poc agradables la té el camp magnètic terrestre.

Darren Lipnicki, un psicòleg que treballava al Centre de Medicina Espacial a Berlín (Alemanya), ha trobat una correlació entre els somnis més extravagants i els registres extrems en l’activitat geomagnètica.

Entre 1990 i 1997 aquest psicòleg va mantenir un minuciós registre dels somnis de cada nit, acumulant un total de 2387 anotacions durant els seus anys d’adolescència. “Sempre vaig voler fer ciència amb elles” va afirmar. I ho ha fet. En concret, Lipnicki va analitzar l’activitat geomagnètica diària a Perth (Australia) a on vivia en aquella època. Utilitzat una escala anomenada índex k, que quantifica l’activitat geomagnètica local, va identificar 66 dies de baixa activitat geomagnètica i 70dies d’alta activitat. Al comparar les xifres amb els seus registres, Lipnicki va descobrir una clara correlació entadística entre els seus somnis més extravagants e irreals i l’activitat geomagnètica: els somni més estranys es donaven en dies amb una baixa activitat geomagnètica.

Tot i que en Lipnicki reconeix que aquest estudi no és suficient per afirmar que l’activitat magnètica terrestre decideix si somiarem amb un tranquil dia al parc o si tindrem un somni més semblant a una novel•la de Stephen King, confia en que aquest estudi pugui servir com a inici per a una investigació més profunda.

Si us agrada la màgia i Harry Potter tant com a mi aquesta notícia us agradarà molt, ja que sembla que en futur immediat qualsevol muggle podrà tenir al seu armari una capa d’invisibilitat com la d’en Potter…

Un grup de científics de la universitat de California (Berkeley) i de la Universitat de de Cornell, ha avançat en la creació de capes d’invisibilitat al aconseguir fabricar capes en miniatura basant-se en la teoria descrita per l’investigador John Pendry, del Imperial College London, en 2008. Segons ha explicat Xiang Zhang, en essència el que han aconseguit és transformar una línia recta de llum en una línia corba al voltant de la capa, amb el que “no es percep cap canvi en la trajectòria”. En experiment previs s’utilitzaven metalls que reduïen la intensitat de la llum, deixant espais obscurs en el lloc de l’objecte cobert per la capa. En aquest cas s’ha utilitzat un material aïllant similar a la silicona, que evita distorsions i crea la il·lusió d’un superfície plana.

Segons Zhang, el treball es podria extrapolar fins a la construcció de capes aptes per al ús d’humans. A més a més aquest nou avenç obre la porta a la manipulació de la llum i a la creació de microscopis i ordinadors més potents.